Per bé que avui no parlaré del «procés» sí que ho faré de la publicació d’un llibre fonamental per comprendre, en part, l’ànima que, venint de lluny, l’impulsa des de la història. Efectivament, l’aparició d’El comú català. La història dels que no surten a la història, de David Algarra (Potlach Edicions), ens dóna moltes pistes, fins ara quasi desconegudes, de com els catalans ens hem organitzat i hem batallat per defensar la terra.
Aquest llibre, molt recomanable per a periodistes espavilats, omple, en paraules del seu prologuista, Félix Rodrigo Mora, «un buit historiogràfic, emocional i polític, instaurat a Catalunya per la pressió de la burgesia nacional i els seus continuadors actuals, que només molt recentment ha començat a ser superat.» De fet, ofereix una interpretació del conjunt de les expressions més substantives del ser popular a la Catalunya mil·lenària, ja que n’investiga amb rigor les manifestacions col·lectivistes, comunitàries, consuetudinàries, autogestionàries, milicianes, culturals i assembleàries, bona part d’elles existents fins fa només uns decennis, i fins i tot algunes encara en actiu.
El text d’Algarra, llargament esperat, significa la recuperació d’una memòria col·lectiva que semblava haver desaparegut dels annals de la nostra historiografia, ja que durant el segle XIX la burgesia havia escampat la idea que la història del poble català era tan singular que no coneixia ni els procediments assemblearis ni la propietat col·lectiva. A més a més, hi havia una manca gairebé absoluta d’investigacions al respecte, i les poques que existien havien estat arraconades i marginades.
Els tabús a l’entorn de les assemblees populars i el consell obert tenen una causa fàcil de determinar —com assenyala Rodrigo Mora—, que mostra i descobreix que l’anomenada pomposament «democràcia representativa», o sigui, el règim parlamentari i partitocràtic, és una forma de dictadura política, una tirania, un ordre sense llibertat política per al poble. Per dissimular això s’ha escollit el procediment d’amagar tant com es pugui quelcom tan central, tan fonamental, de la vida dels pobles peninsulars com les assemblees veïnals populars tradicionals.
El llibre d’Algarra Bascón s’ocupa, doncs, d’allò que és popular català, de la saviesa de la gent comuna, dels seus assoliments i realitzacions i és una contribució notable a l’esforç i a la lluita per l’alliberament de Catalunya, més enllà de la politiqueria dels partits polítics. De fet, sorgeix en un context diferent del dels darrers anys, ja que actualment ja comptem amb més estudis, provinents de l’autogestió del saber i del coneixement i no del món acadèmic, sobre la història dels pobles peninsulars.
Segons Algarra, la història que més ha de concernir-nos, com a pertanyents a les classes populars, és la història dels pobles i dels subjectes que els constitueixen, perquè la història oficial amb prou feines parla del poble sinó del poder de la minoria. Per a l’autor, «cal deduir que si la història oficial està en mans d’un poder il·legítim, aquesta ha d’estar plena de falsificacions, de silencis i de mitges veritats perquè, com va dir George Orwell: “Qui controla el passat, controla el futur i qui controla el present, controla el passat”.»
L’obra té 300 pàgines, amb un «Epíleg» de Blai Dalmau i el «Pròleg» de Félix Rodrigo Mora. Per als qui no coneguin la terminologia usada en les institucions d’autogovern de Catalunya el «Glossari» és de bastant ajuda. Ha estat editat per Potlatch Edicions i es ven per 12 euros. Per entrar en contacte amb l’autor, i per a sol·licitar exemplars (també en pdf), adreceu-vos a www.elcomu.cat.