Cada dia, als informatius de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals), els periodistes que hi treballen ens alliçonen amb la lletania sobre els anomenats blocs electorals, tot afirmant que els professionals dels serveis informatius dels mitjans de la CCMA no signen cap informació perquè la cobertura de la campanya política no respon a criteris estrictament periodístics, sinó als que vénen determinats pel Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que estableix un ordre d’aparició de partits i una durada proporcional. Al seu torn, el pla de cobertura de la campanya fet per la CCMA ha estat vetat per la Junta Electoral Central (JEC), que ha obligat a la radiotelevisió pública catalana a cenyir-se als blocs electorals estrictes, ampliats aquesta ocasió a les entrevistes als candidats.
En el si de la professió periodística, per contra, la reacció davant d’aquesta imposició absurda és unànime, per bé que molts potser no recorden —o no volen recordar— que aquesta excepció dins el dret comparat europeu és una obligació imposada durant la primera legislatura del govern estatal del PSOE.
Comptat i debatut, els blocs electorals són una limitació de fet dels drets a la llibertat de premsa, d’informació i d’expressió recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans i a l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què la informació s’ofereix en funció dels darrers resultats electorals en unes eleccions del mateix tipus, fetes normalment quatre anys abans, amb què sempre tenen una posició d’avantatge, més enllà de l’interès informatiu, els partits del règim de 1978, especialment els partits d’àmbit estatal.
Vist el panorama, doncs, i mentre les coses no canviïn, esperem que el Parlament de la Catalunya independent ens faci oblidar aquesta pantomima de democràcia i puguem gaudir en endavant de la pluralitat necessària per a una sana vida política, on tothom tingui veu.
Mentrestant, als mitjans de la CCMA els periodistes en comptes de no signar les cròniques electorals potser haurien pogut fer una vaga de micros caiguts i haurien obligat als aparells dels partits a presentar la informació signada per ells mateixos. No solament hauria quedat clara la protesta, sinó que també s’hauria vist ben clar que la seva funció en aquestes campanyes no va més enllà d’esdevenir esclaus d’un sistema polític que, sortosament, és en vies desintegrar-se.
