Sóc dels que defenso que els qui ens dediquem a la comunicació humana (i transhumana) —digueu-ne jornalistes (o periodistes)—, cal que tinguem un coneixement de la llengua, qualsevol que sigui, excel·lent, i no em refereixo, solament, a tractar d’escriure i parlar molt bé, sinó, també, a tenir el màxim coneixement de la nostra principal eina per descriure i narrar el que passa.
Ve a tomb aquest proemi perquè fa uns dies l’amic, i fins i tot poeta, libidonologista i apotegmista, Lluís Urpinell-i-Jovani, em feia arribar un dels seus textos inèdits de les Cròniques ucròniques (II) en què sentenciava que «Espanya no dialoga, no parla, amb Catalunya (ni ho ha fet mai) per un qüestió d’etimologia».
L’autor, entre d’altres molt bons llibres de poesia, de Naips nous, argumenta que mentre «parlar» prové del llatí vulgar «parabolari»—un derivat postnominal de «parabola»—, que significava «comparació, al·legoria», el verb espanyol «hablar» prové del llatí vulgar «fabulari», un derivat postnominal de «fabula» (en català, faula).
Queda prou clar, doncs, que els espanyols més que parlar amb nosaltres ens expliquen faules («España es una nación de naciones», «España es una ˝unidad˝ de destino en lo universal», etc.). Segons el poeta, hi ha altres factors que impedeixen els espanyols de «dialogar»/«parlar» amb nosaltres, com ara la rèmora de la malaltia de l’«Imperi perdut», és a dir, el «deliri “de grandesa” (imperial)» i, sobretot, la inferioritat vocàlica (5 contra 8) i el seu sistema fònic consonàntic pobríssim. I en posa un exemple:
«És que, per ventura, poden, en fonètica sintàctica, els spaniards, pronunciar cinc consonants seguides, com és el cas (català) de ˝doRMS TRanquil˝? No! I, ˝last but not least˝, el fet que llur llengua s’ha imposat no pas per raons ˝estètiques˝, ans sanguinàries (˝¡la letra con sangre entra!˝, diu un dels seus refranys preferits). Però si per dialogar/parlar amb nosaltres —en spanish, sobretot!— ens haurien de demanar perdó, primer, per llur intent de genocidi lingüístic secular!».
És impossible, doncs, que ens en sortim amb els espanyols amb allò del «parlant, la gent s’entén» mentre ells no vulguin enraonar, un altre verb intraduïble, que vol dir parlar (amb raó), mot que s’ha anat esvaint de la parla —i, també, de l’escriptura— a mesura que el poble català ha anat perdent la raó (durant els darrers decennis). Per contra, ells pretenen que desapareguem en el no-res sideral, és a dir: anorrear-nos (verb, també, intraduïble). Anorrear és, curiosament (o no), l’anagrama d’enraonar.
Tinguem-ho en compte, doncs, els jornalistes, a l’hora dels titulars i de les cròniques: mentre nosaltres volem parlar, ells ens expliquen faules (i, per postres, ens les cobren!).
L'entrada No es pot enraonar amb qui et vol anorrear ha aparegut primer a Media.cat - Observatori crític dels mitjans.
