Aquest passat mes de gener va fer un any que vaig presentar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya perquè considerava que els periodistes Espartac Peran i Xavi Coral vulneraven el Codi Deontològic dels periodistes pel fet que feien servir els platós i infraestructures del programa Divendres de TV3 per presentar, com si fos una notícia, publicitat comercial (no institucional), tal com ja vaig denunciar el gener de 2014 a Media.cat. Per bé que agraeixo l’acord del CIC, no entenc aquesta lentitud a resoldre un afer que ja fa massa temps que s’allargassa als nostres mitjans públics.
La resolució, que em dóna la raó, no ha arribat fins gairebé un any després en una tramesa postal datada el 18 de desembre de 2014, però amb data de registre de sortida del 26 de gener de 2015 i que no va sortir de l’estafeta postal fins al 2 de febrer. A més a més, aquesta certificació de l’acord no es va fer fer pública al web de la Fundació fins el passat 20 de febrer, mentre, per contra, la resta d’expedients de 2014 ja feia bastants dies que s’hi podien consultar.
Em pregunto per quines raons objectives s’ha trigat tant a resoldre aquest expedient en concret. S’ha esperat, per exemple, que finissin els contractes publicitaris que tenia el programa Divendres i els periodistes esmentats amb les diverses entitats comercials? Entre les raons adduïdes pel CIC n’hi ha hagut dues a destacar: la lentitud a obtenir del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) els vídeos on poder observar els detalls de la queixa i, com es diu en la certificació, que «el tema a tractar ha estat força debatut en el si del Consell de la Informació de Catalunya». No endebades, en l’entremig, un debat que es va anunciar que es faria al Col·legi de Periodistes precisament sobre la qüestió que alguns periodistes acceptin fer publicitat al mateix temps que realitzen tasques informatives, es va suspendre sobtadament.
Potser, al capdavall, és que aquesta resolució aporta un precedent tan important —i que hauria de ser norma als mitjans públics, per molt que cap d’ells no hagi badat boca— que més val no fer-ne gaire soroll, no fos cas que, també en aquest cas, descobríssim sobresous d’escàndol, perquè, de fet, ningú no aclareix qui s’endú els guanys dels tractes publicitaris.
