Després de les grans nevades caigudes la darrera setmana de febrer d’enguany arreu del país, especialment al Principat de Catalunya, els mitjans de construcció de la realitat, altrament dits mass media, han dedicat veritables esforços a encapçalar els titulars d’això que bategen com l’«actualitat» del mot «normalitat», atenent el fet que els nevassos d’aquest hivern deuen haver suposat, segons el seu cretí criteri, una anormalitat. Per a aquests mitjans per a ramats humans àvids d’informació calenta, quasi cremant-t’hi els dits —fàcil de digerir, anodina—, la normalitat és tornar a la inèrcia de les rutines, especialment pel que fa als transports (públics i privats), el treball (qui encara en tingui) i els sacrosants centres d’extermini de la joia i la creativitat infantil i juvenil —salvant comptades excepcions–, que en diuen escoles o instituts, sempre, i sobretot, des d’una òptica urbana, o «urbanita» com mana l’argot actual.
No menys «anormal» és referida l’actualitat política amb presos, exiliats, persecucions judicials de tota mena i Mossos d’Esquadra sota el comandament cent-cinquanta-cinquè del virrei Millo, que també atonyinen catalans a tort i a dret a través de la sàdica brigada mòbil (BRIMO). En vaig ser testimoni el divendres 23 de marc al xamfrà cantó mar Llobregat dels carrers de Provença i Llúria de Barcelona, amb conseqüències físiques greus per a mon germà Gabriel, que era al meu costat –mà esquerra, que empra, inutilitzada i ara enguixada durant pel cap baix quatre setmanes (ja denunciat)–, i lleus per a mi –una fuetada de porra a la cuixa drets, per damunt del genoll, que resta encara endurida com un roc.
El relat dels fets –especialment a les xarxes socials i als diaris digitals– parla per si sol de la dificultat que milers de catalans tenim per expressar-nos lliurement, mentre d’altres ciutadans d’ací –forces del colonialisme, per voluntat pròpia o per ignorància sostinguda– utilitzen la seva multitud de mitjans, institucions i poders per a manifassejar la realitat i presentar la més gran revolució d’aquest segle XXI –la del retorn a la llibertat dels catalans– com un afer de delinqüents i terroristes.
La Novaparla del transfranquisme (un infecte intent de plagiar la Newspeak del 1984 de George Orwell) trabuca la veritat i imposa una postveritat. Si el dret a la lliure expressió o el de resistència pacífica no-violenta esdevenen «sedició», «rebel·lió», «terrorisme» i es manté aquest discurs en el temps des de l’alienació que generen els mitjans, aviat no es podrà comunicar la necessitat de llibertat o d’organitzar una revolta si no tenim paraules per a cap d’aquests conceptes.
No podem permetre, doncs, que es normalitzi.
L'entrada La construcció de l’[a]normalitat ha aparegut primer a Media.cat - Observatori crític dels mitjans.