Les estadístiques sobre suïcidis fan feredat, com els cadàvers de les sales d’autòpsies. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) cada 40 segons se suïcida un ésser humà al món, amb què el suïcidi ja és un problema de salut pública de primera magnitud i s’estima que, el 2020, representarà un 2,4% de la càrrega total de problemes de salut.
A Catalunya, si prenem com a referència l’any 2015 (el darrer amb dades fiables), hi va haver 495 suïcidis (362 homes, 132 dones), la primera causa de mort externa (caigudes accidentals, ofegaments, submersions, sufocacions accidentals…); el mateix any van morir 268 persones en accidents de trànsit a les carreteres catalanes; és a dir, gairebé menys de la meitat de suïcidis.
Als mitjans de comunicació, generalment, o bé no se’n parla, com si fos un tabú –tret de notes puntuals associades molts cops a la fatal estadística– o bé se’n treu rèdit a través del sensacionalisme.
En aquest sentit, cal recordar –perquè gairebé van passar desapercebudes– les Recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu de la mort per suïcidi, que va publicar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) el novembre de 2016, en què manifestava que els mitjans de comunicació poden ser una eina molt útil per a la normalització a l’hora de parlar de la mort per suïcidi. En primer lloc, perquè poden ajudar a trencar el tabú i l’estigmatització que es creen tant pel que fa a la persona que mor com en relació amb els seus familiars i entorn, així com per combatre estereotips.
“Els mitjans de comunicació –continua l’informe del CAC– tenen al seu abast ser una eina pedagògica social, tant en l’abordatge del tema del suïcidi com de les seves tràgiques conseqüències.” Podeu descarregar-vos l’informe aquí.
Veiem, doncs, que les forces autodestructives que eclipsen la llum de l’esperit d’alguns éssers humans poden arribar a expressar-se en forma d’intent de suïcidi i de suïcidi. Com trasllueixen les fredes estadístiques, és la tercera causa de mortalitat “evitable” en el nostre entorn i és la primera causa de mortalitat entre els joves en els grups d’edat de 25 a 44 anys en ambdós sexes.
També, fa pocs dies, es va fer públic que la taxa de morts i suïcidis per sobredosi de fàrmacs opiacis com el fentanol o el tramadol als EUA –és a dir, anestèsics, analgèsics, antidepressius, ansiolítics…–, s’ha més que triplicat del 1999 al 2016.
Tanmateix, es parla molt poc del fet que les forces autodestructives que menen al suïcidi sovint resulten, especialment potenciades iatrogènicament, per mitjà de la terapèutica mèdica majoritària, incapaç de restablir la integritat de l’estabilitat fisiològica de l’ésser humà amb els antidepressius, els antipsicòtics, els contraceptius hormonals en adolescents o les supressions sistemàtiques de fenòmens fisio/patològics dermatològics en les constitucions predisposades.
Però, això són figues d’un altre paner, especialment relacionades amb la iatrogènia (tercera causa de mort als Estats Units), de què ja parlarem un altre dia, per bé que per anar fent boca podríeu llegir Némesis médica (1975), del savi austríac fincat a Mèxic Iván Illich.
L'entrada Silenci: ens suïcidem! ha aparegut primer a Media.cat - Observatori crític dels mitjans.