És cert que com més mitjans hi hagi més possibilitats té la gent d’estar informada? Cada vegada en dubto més vista la deriva que en els últims anys han pres les coses, especialment després de l’eclosió d’Internet, amb els diaris digitals i els blocs pretesament periodístics.
Ara fa ben poc hem sabut la picossada que l’exministre Acebes, aquell de les «dos lineas de investigación», va col·locar, via caixa B de PP, en aquest pamflet paranormal que dirigeix l’inic Jiménez Losantos amb el nom neofalangista de Libertad Digital.
A Catalunya, també, hem tingut exemples de mitjans que sense recórrer a l’exabrupte de la corrupció sí que han nascut i/o sobreviuen gràcies a sucosíssimes subvencions difícils de justificar davant d’altres iniciatives realment empresarials del món de la comunicació que han rebut les justes i encara gràcies.
Com s’entén, doncs, aquesta diferència? Bàsicament, penso que el poder, qualssevol que sigui —derivat d’un fet institucional, sigui o no democràtic— sembla que necessiti aquests mitjans no tant per fer-se la gara-gara selfie, que sí, sinó, especialment, per fer soroll, per distorsionar la realitat a la mesura que li convé. D’exemples, en aquests darrers anys, n’hi ha a gavadals, però últimament, amb tot el procés sobre la independència de Catalunya a les portes, han crescut exponencialment.
Ara, doncs, ja no es tracta que cada mitjà defensi legítimament uns posicionaments informatius i editorials a partir del pensament de la massa crítica dels lectors als quals s’adreça, sinó just al contrari: pretendre, des del poder, crear una massa crítica de lectors a base de manipular els fets fins a l’assadollament i inventar una realitat inexistent, per comptes de simplement contar-la.
En la cruïlla de la independència de Catalunya, l’àmbit comunicatiu català també hauria de fer net en aquest camp, ni que sigui per no donar la raó ni a Lenin ni a Goebbels, pares del totalitarisme propagandista que tant ens abassega aquests dies.