S’albira, en l’horitzó mediàtic, la fi del jornalisme (o periodisme) tal com l’hem entès fins ara, en què els professionals han esdevingut, en la majoria d’ocasions, simples tallistes i copistes de les notes d’agència, els comunicats de premsa i els publireportatges disfressats d’informació. Cal alimentar la màquina com sigui vint-i-quatre hores seguides, tots els dies de la setmana, tot l’any. Això és especialment dramàtic en els mitjans digitals i gairebé definitivament mortal en els de paper, que han passat de vendre notícies a comercialitzar paelles o cursos de macramé per sobreviure, tot i les sucoses subvencions públiques que alguns reben.
La infoxicació és a l’ordre del dia, no solament pel biaix de la quantitat immensa d’informacions que se «serveixen» —impossibles de digerir, analitzar i suggerir pensar— sinó, també, per l’alt grau d’intoxicació que emeten.
Igualment, la frontera que separava el periodisme generalista de les metròpolis del jornalisme (o periodisme) local dels mitjans comarcals, cada cop és més gran i és ben palès que allò que no succeeix a les grans ciutats i llur àrea d’influència deixa d’existir irremissiblement.
Per contra, i cal aplaudir-ho, de mica en mica emergeix un periodisme a cavall del vell, del de sempre, que s’ha sabut adaptar als nous temps telemàtics sense fer gaire soroll, per bé que cercant els lectors de sempre i no els autistes que està fabricant la societat capitalista actual. A la manera de l’slow food, aquest slow journalism —allunyat precisament del «churnalism» que esmentàvem— pretén retornar, de primer, el valor de la lectura als seus propietaris, redreçar l’ètica i l’estètica de la professió i dels professionals sotmesos a la lògica suïcida del mercat i reprendre la producció, amb temps, de textos i imatges d’arreu i d’interès, lluny —com més lluny millor— de les urbs infoxicades.
En comença a haver alguns exemples, tant als Estats Units com a Europa. Ací, de manera molt humil, ha nascut La Resistència, una publicació independent que s’inspira a «fer conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de ser fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts», una aportació que vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Aquesta nova publicació digital surt un cop al mes amb quatre o cinc seccions (reportatges, articles, informes…), que anirà ampliant, i alguna sorpresa, com per exemple, la col·lectivització de llibres de franc (els dos primers, de Verdaguer i de Pessoa).
Aquest nou/vell periodisme que comença a aixecar el cap no vol ignorar aquestes contradiccions, per no fer-nos encara més febles, més submisos i sovint més irresponsables. Sigui, doncs, molt benvingut!
L'entrada Jornalisme lent i no metropolità ha aparegut primer a Media.cat - Observatori crític dels mitjans.